|
A l’Arxiu Municipal és conserva un ofici de 13
de marc de 1784, dirigit al Corregidor, en el que s’hi li
indica que no es feren falles als carrers i carrerons, sinó
que es posaren en les places i altres espais urbans buits. Les
falles son ja un fenomen consolidat però, com hem arribat
fins ací?
Les teories son plurals. Per a uns, sols es
una manifestació del culte pagà al foc; altres, el dia festiu de Sant Josep. En altres llocs es donen
este tipus de fets, però sols a València, per la conjunció
de una sèrie de elements, passa a ser una gran festa
universal.
Ve la primavera, açò suposa que la gent
canvia les seues costums de sa vida per que el bon temps
propicia una activitat més oberta. Es el moment de retirar
les estores, de fer neteja, de tirar tot allò que ens pareix
inútil. I el seu destí, sense haver servicis municipals que
s’ocupen de fer-ho, sols pot ser el foc purificador.
Esta activitat no sols es domèstica. A tots
els menuts tallers artesanals que son a tot arreu de la Ciutat,
també es fa una neteja general aprofitant que el bon temps
està açi, i es destria entre tot el material. Els fusters
trauen les seues burumballes, i les posen junt al
"estai", senzill aparell de on es penjava el cresol
i que quan venia la primavera havia complit sa funció un any
mes, pegant-li foc a tot allò, i així passant el rato de la
cremà, cantant i alegrant al veïnat.
Naixquè entonces la
costum entre els aprenents dels tallers de anar casa per casa
arreplegant les coses velles que també amb l’avinguda del
calor, perden la seua funció. Ben prompte altres companys de
jocs de estos aprenents s’uniren a la festa, fins a
convertir-la en l’autentica festa infantil.
Els xiquets són doncs els creadors
espontanis de l’organització de los fogueres. Una travessura
consentida una vegada a l’any per els majors.
Tot lo que arreplegaven ho portaven al lloc
apropiat on es feia la festa. Però a estos elements es falta
un gra d’ingeni que sols es dona entre els valencians. Algú
pensà en revestir la falla inicial amb paper i tela, a la que
li afegien alguns escrits picants al·lusius a la figura que es
pretenia representar. Els majors converteixen esta innocent
festa infantil en una dura crítica, malgrat tot, els xiquets
són encara els encarregats d’arreplegar els trastos vells al
só de "... hí ha una estoreta velleta pa la falla de
Sant Josep, el Tío Pep..."
A la fi del segle XIX les Falles ja tenen un
nivell d’acabat que ja no es el "pensat i fet" de
les reunions del veïns, que en una nit les pensaven,
construïen i plantaven. No era com hui, però hi havia una
mínima estructura d’artesans al voltant de la creació del
monument.
Durant este procés, el "Cant de
l'Estoreta" tant volgut per els fallers, apareix com una
manifestació mes dels que naixen de la creativitat popular,
en un moment inconcret de la València del Segle XIX. O, tal
volta mes arrere. Es una peça d’eixe cançoner popular que
diferents autors, com En Manel Asisn i Arbó, fill del Barrí
del Carme, notable músic i compositor, que fon director de
les millors bandes de musica militar, i autor de la versió
per a banda del nostre Himne de la Falla Plaça de l'Arbre,
varen recopilar a la fi de que no es pergueren. "Que es
eixe ruido", "Obriu", "Una fresqueta
vesprada de maig", "Allà va la capitona",
"Al passar la barca", "A qui pegue,
pegue", "El pati de ma casa", "Este vall
de les carrasquilles", ... son musiquetes que han passat
de generació en generació con uns jocs populars. Però com
es cantava per a cridar al veïnat per a que donara el seus
trastos vells, també té les seues arrels en els pregons que
els milers de venedors anaven per els carrers oferint les
seues mercaderies o els seus servicis. Seria el primer pregó
faller de la historia.
La tradició perdura any darrere any per
iniciativa de la Falla de l'Arbre, al cor del Barri del Carme,
que organitza des de 1962 el "Festival Concurs del Cant
de l'Estoreta Velleta", gràcies a un gran faller com fou
Manel Aliaga i Hernández, amb el recolzament de tota la
Comissió presidida per Manel Jesús-Maria i Beselga.
Manolo Aliaga fou un valencià de fet,
faller de soca i arrel, veí del Carrer de Baix, front a la
rellotgeria i la ropería dels Insa, començà com aprenent en
la popular impremta de "La Semana Gráfica" i per
les seues mans de maquinista, passaren els primers llibres
fallers, veritables obres d’art molt apreciades per els
col·leccionistes. Una vegada jubilat, es canvià al proper
carrer d' En Joaquim Ballester on va morir com a
conseqüència de un accident casolà, tancant tota una vida
de entrega a la nostra Festa: President de sa Falla, Delegat
de pràcticament totes les àrees, autor de presentacions i
llibrets, i per damunt de tot, creador del "Cant de
l'Estoreta".
Per la seua part, Manolo Jesús-Maria fou el
contrapunt de Aliaga. El coneixen com a "el
platerito" perquè al carrer de Sant Tomeu tenia una
botigueta i taller de platería fina, i tingué el encert de
saber valorar el projecte posant a la seua disposició tots el
mitjans necessaris per a dur-lo a la pràctica.
El "Cant de l'Estoreta" rememora
cada any aquella València que va vore com les Falles naixien
i a aquells xiquets del Barri que portaven la festa i la
alegria als seus veïns. Tots els grups participants es
obligat a que tanquen la seua participació amb precisament el
"Cant de l'Estoreta Velleta".
Hui en dia el Concurs ha pres cos. Es
convocat per la Junta Central Fallera, i en el que participen
nombroses Comissions vestides amb els trages més típics,
oferint una pinzellada de la València que va vore nàixer les
Falles, que al Barrí del Carme com a marc irrepetible, una de
les mes velles Comissions procura cada any fer viure de nou, i
mantíndre-la.
En cadascuna de les seues edicions un Jurat
compost per personalitats rellevants, i del que es President
nat el corresponent de Junta Central Fallera, dona els premis
en tres categories: al CONJUNT, al XIQUET MES TÍPIC i al ja
mencionat CANT. La Comissió organitzadora té instituït un
premi que porta el nom del seu creador, i està destinat a
agrair al grup que representa el CANT lo més fidel al seu
origen.
|
